BARCELONA.- A qui pertanyen les ciutats? De què parlem quan parlem de gentrificació? A què es deu l’encariment de l’habitatge i l’expulsió de veïns i veïnes dels barris? La sociòloga de la Universitat de Columbia Saskia Sassen i l’alcaldessa, Ada Colau, en van parlar en una conversa que va tenir lloc el 5 de maig de 2018 a l’auditori del Macba.

Saskia Sassen: “Un edifici buit és més rendible que un d’ocupat.”

“A Manhattan hi ha molts edificis, torres luxoses d’alta qualitat, però buides. I no és que als inversors els hagi anat malament, és que hem arribat a un punt en què un edifici buit pot ser més rendible que un d’ocupat.” Amb aquesta anècdota, la sociòloga Saskia Sassen assenyalava una de les conseqüències de la conversió de l’habitatge en un bé d’inversió, lluny de complir la funció social.

El diàleg entre l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, i la sociòloga holandesa resident a Nova York gira al voltant de les causes i les conseqüències de l’especulació, del fet que el dret a l’habitatge està en perill i de la falta d’adequació dels marcs legals estatals per combatre bombolles immobiliàries.

La lluita per la ciutat

Ada Colau: “Parlar de gentrificació és parlar de qui són les ciutats.”

“Quan parlem de gentrificació, ens referim a qui pertanyen les ciutats, qui mana a les ciutats. O dit en positiu, parlem del dret a la ciutat.” L’alcaldessa planteja en el diàleg la disjuntiva entre una ciutat per especular-hi i fer-hi negoci o una ciutat per viure-hi.

És en aquest context que s’utilitza la paraula gentrificació per referir-se a l’encariment de l’habitatge, a l’expulsió de veïns i veïnes del barri i a la consegüent destrucció del teixit social.

“Autopistes per als especuladors”

Ada Colau: “Tenim un Estat que no ho veu o que no ho vol veure.”

Són les administracions locals les que assumeixen les conseqüències de la gentrificació i la falta d’habitatge accessible. En canvi, els marcs legals sovint són competència estatal. A l’Estat espanyol, per exemple, la Llei d’arrendaments urbans limita als tres anys la durada mínima d’un contracte de lloguer i no preveu cap mecanisme per regular-ne el preu.

Aquesta situació fa que, per una sèrie de factors com poden ser una demanda alta, les restriccions del mercat de compravenda d’habitatge i la precarització laboral i una baixada del poder adquisitiu des de l’esclat de la crisi el 2008, els preus del lloguer puguin pujar desmesuradament en comparació amb la renda disponible de la gent que viu a la ciutat.

Alhora, també són competència de l’Estat polítiques d’exempcions fiscals per a les anomenades socimis, societats d’inversió immobiliària que s’aprofiten de l’habitatge com a bé per fer-hi un negoci rendible i segur.

És en base a això que l’alcaldessa responsabilitza l’Estat de posar “autopistes i aeroports per als especuladors”. “Jo no sé si l’Estat no ho veu o no ho vol veure, perquè és bastant evident”, respon a Sassen després que l’acadèmica citi els mateixos problemes, però de la ciutat de Nova York.

Ciutats globals, reptes comuns

Nova York i Barcelona són dues de les ciutats que s’han unit en la declaració Cities for Adequate Housing (“Ciutats per un habitatge adequat”), presentada a les Nacions Unides per reclamar més competències, més recursos i la cooperació entre ciutats per afrontar, amb estratègies compartides, reptes comuns a les ciutats globals.

La declaració, que signen una dotzena de ciutats més d’arreu del món, es pot consultar al web www.citiesforhousing.org.

Una de les respostes a la manca d’habitatge accessible és, per exemple, oferir part de les noves promocions immobiliàries a preus protegits. Aquesta mesura, que es practica a Nova York des de fa anys, s’ha aprovat inicialment a Barcelona i s’està estudiant a altres ciutats, com Mont-real.

Solucions innovadores

Ada Colau: “Ens hi juguem la ciutat, hem de pensar solucions noves.”

Ada Colau i Saskia Sassen, a la conversa mantinguda el 9 de maig, fan referència a la pressió i l’organització populars per recuperar el dret a l’habitatge i el dret a la ciutat. L’alcaldessa, per la seva banda, anima tots els agents socials, veïns, acadèmia i món cultural a imaginar solucionsdins el nou marc mental que ha generat la pressió especulativa.

Saskia Sassen: “La ciutat és el lloc on els que no tenen poder poden alçar-se.”

En el mateix sentit, però des d’una òptica activista, Sassen veu les ciutats com els espais on sempre restarà la possibilitat d’organitzar-se, alçar-se i reivindicar un dret a la ciutat i un dret a l’habitatge, que són la base dels drets humans i condició indispensable d’uns serveis bàsics garantits i d’una qualitat de vida digna.